Va ser un dels pocs dies tranquils, encara que no per això el menys important ja que aquella nit era la cerimònia d'apertura. Per variar més ensenya de la Pau i un mural on els argentins i els espanyols s'unien en una sola veu per fer els primers contactes (què maco!).

 Per dinar més salsitxes i més ous (buf!). A la tarda la gent desaparegué i campà lliure pel Jamboree.

 A les nou escomençà l'èxode de bon rotllo on tot Déu admirava Espanya perquè majoritàriament era la “mare pàtria”. La cerimònia va ser una passada: llums, fum, vídeo, el president de Xile, la seva dona, l'autor de la cançó del Jamboree... encara que el president no arribava mai i el presentador sempre deia que estava apunt d'arribar. I un joc visual amb enormes llibres de color que funcionava amb el mític "Siempre contarás conmigo" i que vam repetir desenes de cops. La cançó del Jamboree que va començar tres o quatre o cinc cops i només va acabar un cop, perquè la tallaven sempre a la mateixa estrofa. També la "cantata" cançó semiclàsica que va durar tres quarts d'hora i que va ser el somni (ZZZZZ) de tothom.

 Vam sopar poca cosa, alguns res i ens vam anar a dormir amb el bon sabor de l'experiència que acabàvem de viure.