Ens vam aixecar supercontentets per què la vida era genial i no vam fer gens el mandra per llevar-nos per què estàvem superdescansadets. Vam esmorzar una mena de "bollito" amb formatge i pernil dolç... estava de mort! i vam beure el suc aquell, que encara no sabem de que era. Misteris de la vida. Després vam recollir la ja típica bossa de plàstic amb el mític Kappo i un parell d'entrepans rancis; i no ens oblidem de les genials ampolles d'aigua amb gas que no li agradaven a ningú.

 Vam pujar als cibernètics autocars i vam sentir la meravellosa veu de la meravellosa guia de la meravellosa ciutat de Santiago de Xile. Sincerament, us direm que ningú se'n recorda del recorregut. Tots vam clapar durant el viatge. Només sabem que vam baixar a la plaça que hi ha davant del Palacio de la Moneda, ens vam fer la foteta de torn, i vam córrer cap als autocars... suposo que la nostra única il·lusió era tornar a pujar als autocars i dormir. Ens van dur a la comuna Vittacura, que és la zona alta de Santiago, i vam parar davant d'una botiga mooolt caraaaa, plena de coses i cosetes de lapizlazuli.

 Després de estar-nos una estona a la botiga, ens van empresonar en un centre comercial. Allí ens vam lliurar del picnic menjant en alguna de les múltiples multinacionals dedicades a la desalimentació (menjar ràpid). Vam fer algunes compres per als papes, les mames, els tetes, les tates, les cosinetes, els cosinets, els iaios, les iaies, els tiets, les tietes i tota la família que estava, morta de fàstic per la nostra absència, a Barcelona.

 A la nit, un cop recuperats del menjar ràpid, vam sopar i ens vam resistir una mica a anar-nos a dormir (ja havíem dormit prou als autobusos).