Adéu Jamboree! Després de desmuntar les tendes i acomiadar-nos dels, ja pocs, amics que quedaven allà entre plors i abraçades, ens esperava aquell típic autobús on tantes hores ja havíem passat i el nostre destí: Santiago de Xile.

 Després d'incomptables hores en aquell autobús entre els records del Jamboree vam arribar a la Salle, l’escola on passaríem el tres dies següents. Una presentació ens va donar a conèixer els nostres amfitrions.

 A l'hora de dinar vam prendre empanada i amanida. També ens van repartir unes precioses samarretes de Xile i un clauer de la Salle. Abans ens havíem dutxat als vestuaris de sota el camp de bàsquet, a les grades del qual havíem deixat les motxilles.

 A la tarda vam anar cap a l'ambaixada espanyola a Xile. Només sortir de la Salle ens vam trobar amb una canya d'autocars, de luxe, com a mínim. L'ambaixada estava una mica guarra (semblava que haguessin fet una truita a la façana), i és allò que penses: tant costa netejar-ho? A dins ens vam trobar amb l'amistosa mà de l'ambaixador i la de la seva dona (vestida amb un gust indubtable). Després de no escoltar  el magnífic discurs del ambaixador ens vam dedicar a acabar amb les abundants provisions que hi havien sobre les taules. Va ser llavors quan vam començar a intimidar als cambrers que portaven el menjar. Les safates no arribaven plenes a les taules, i encara menys les de pizza. Els vam sortir cars.

 Després de fer-nos la foto de rigor ens vam encaminar cap a la Salle a sopar... tu creus que podíem menjar? Per sopar hi havia pollastre a l'ast i una mena de cosa de pera amb algo extrany semblant a vi, hi havia, però ningú no s'ho va menjar. Després vam anar a dormir per què estàvem baldats...